La presentació servirà per inaugurar l’exposició fotogràfica del mateix títol que s’exhibirà al café l’Infern durant els propers mesos.

Finalment, ja per la nit, a partir de les 23:30, hi haurà un concert dels Dolçainers de Puçol, acompanyants de la Colla de Dimonis durant més de quinze anys i ara ben coneguts per formar part del grup Urbàlia Rurana i per l’espectacle Titani, que realitzen conjuntament amb el grup La Coixinera.

Afegit per Josep A. Collado:

Només dir-vos que el llibre es pot veure en aquesta adreça:

http://www.blurb.com/books/731666

potser tarde un poc en carregar-se però, si és el cas, un poc de paciència….

També, si esteu interessats en ell es pot comprar en línia ací:

http://www.blurb.com/bookstore/detail/731666

Òscar Briz és un músic singular: el seu talent per confeccionar cançons i la seua independència de pensament l’allunyen dels camins més transitats i l’han erigit com una de les veus més atractives de la cançó d’autor contemporània. Amb Asincronia (Ventilador Music, 2008) assoleix el seu treball més lluminós i consistent.

De La caseta del plater:

Les asincronies d’Òscar Briz

Ho ha tornat a fer. El més singular dels cantautors valencians ens ha servit novament una col·lecció de cançons memorables.

Fora de lloc i de temps, com lúcidament es retrata en la cançó que dona títol al conjunt, Briz factura la seua música amb una llibertat estètica, una independència ideològica i una intuïció artística a prova de tendències i de pressions mercantils. Això no vol dir, però, que es bellugue pels territoris de l’avantguarda o l’experimentació. Ben al contrari: les seues asincronies són d’una caràcter més profund. És un outsider que, paradoxalment, podria funcionar sense problemes a la ràdio fòrmula: heus aquí el seu principal secret.

Asincronia sona amb el tempo i la puresa instrumental que només donen les gravacions fetes enmig les ombres vacil·lants de la lluna plena en la pinada. Diríeu que sentiu en el rostre l’aire fresc del capvespre, que endevineu el borbolleig satisfet del procés creatiu.

Torna al pop d’ascendència britànica —dopat eventualment amb perfums brasilers— perquè els textos, concentrats en examinar els misteris de l’existència, semblen demanar-li-ho: hi reincideix en les reflexions sobre la pròpia identitat i sobre el sentit de la vida, però ho fa alliberat de les angoixes que l’atenallaven en el passat, amb una mirada més transparent i serena, tasant els efectes personals —la vida parcialment al marge de la civilització, les relacions sentimentals, petits plaers diaris com l’esmorzar al bar— amb una major equanimitat.

El resultat final esdevé així una veritable delícia: ritmes cadenciosos, guitarres líquides i una veu sensual convidant-nos al gaudi i la reflexió i endacadenant, una rere altra, un enfilall de cançons redones, exemptes, plenes a vessar de talent i recursos expressius: la irresistible “Arquitectes femenines del nou món”, imparable hit radiofònic si algú li brindara la més mínima oportunitat; la neguitosa “360º”, tortuós dibuix existencial construït sobre un magnífic i subtil crescendo; “Vides creuades” que insisteix en els neguits de l’anterior observats ara des de dins i resolts amb una bellíssima tornada; “Dimonis pugen”, esplèndid retorn al rock de guitarres on demostra la seua incontestable jerarquia; la preciosa cançó d’amor “Fish”, amb un vers en la tornada —“Tot és llum que es reflexa en mi / com si fos espill”— que ens remet a l’esperit inoblidable de l’“I’ll be your mirror” de The Velvet Underground; o “Penseu, pensem” on, caminant sobre la corda fluixa d’un text exhortatiu, acaba amb èxit la peripècia gràcies a un embolcall resultó que recorda el funk elegant del “Tirar a matar” del disc precedent, una mica a la manera dels ben bé oblidats Steely Dan —amb qui comparteix el gust pels acords oberts i una clara tendència a fabricar pop amb tensions harmòniques properes al jazz.

Li hem escoltat apuntar a les darreres entrevistes, com la que adjuntem al final —li la férem fa unes setmanes per a la revista Silenci, on es publicà molt resumida—, la possibilitat d’un canvi substancial en la seua carrera per a un futur més o menys immediat. Des de la seua perspectiva, Asincronia tanca un cercle i suposa un retorn als seus orígens pop. Potser és cert, però només en part. El seu creixement com a escriptor de cançons, com a guitarrista i com a cantant, el col·loquen en una posició molt allunyada del punt de partida: abans, el seu talent emergent ens cridava l’atenció; ara se’ns ha convertit en un músic del tot imprescindible. Potser és perquè també nosaltres ho som, d’asincrònics.

En la cançó que dóna títol al disc dius: “Tu ja no ets d’aquest temps. / L’asincronia / Marca el teu dia”. Et sents realment inadaptat a aquests temps?

No home! Es tracta més d’una percepció lògica del fet natural d’envellir, contada amb un xic d’ironia i amb la referència a la cinta de vídeo, el revelat de les fotos, etc com a metàfora de com corren els temps. D’això no ens en escapem ningú. Aleshores veus molts trens marxar però deixes de preocupar-te per no anar dins, en contraposició als anys de joventut, on tenies la – falsa- impressió que hi havia que estar a per totes. Al ritme que va tot ara, sobretot marcat pel tambor de la tecnologia, és fàcil perdre el sentit de l’orientació. Però, l’ésser humà s’adapta a les circumstàncies i en pau. És com aquell conte de la rabosa que volia menjar-s’hi el raïm i com que després de mil esforços no aconseguí accedir a posar-se’l en la boca, es va convèncer ella mateixa tot dient: “ja no el vull, me n’he adonat que està massa verd”

També des del punt de vista musical? Creus que el pop que fas tu no encaixa en el que s’està fent ara mateix?

No tinc costum de jutjar massa el que faig. Aplique el que jo considere un criteri de qualitat i em dedique a fer el que pense que sé fer, escriure cançons. Té la importància que té. Al capdavall estem parlant de música popular en tot cas, d’una forma d’art si es vol, i com deia l’ Òscar Wilde, tot art és inútil. Si fórem menys vanitosos potser seriem capaços de donar-li a tot això la importància justa. En definitiva el gran públic d’ací ja ho fa quan es conforma amb quatre noms i les 300 cançons que roden tot el dia, any darrere d’any a les ràdio formules. Tanmateix, també hem estat legió els bojos que hem mirat d’assolir la redempció a través de l’art, malgrat la seua inutilitat. Em fa la impressió que, almenys dins del terreny en el què em moc, els meus pensaments estan molt menys en sintonia que no les meues cançons.

Com veus aquest disc comparant-lo amb els anteriors? Què hi ha de diferent respecte a Quart Creixent, per exemple

És un disc més lleuger en general. He mirat de llevar-li pes a la part literària i acostar les lletres al retrat de la quotidianitat o a la mera contemplació, sense deixar de filosofar, un tret al que tinc una tendència natural. Encara que no va estar un procés conscient supose que la cavernària situació sociocultural valenciana ha tingut una influència sobre tot això. Personalment necessitava aire nou, considere que després de deu anys de cançó he tancat un cicle que d’alguna manera m’ha portat de nou al principi en diversos sentits. Musicalment es diferencia totalment en la manera en què està construït, aquest amb moltíssima més implicació i participació dels músics que no pas l’anterior, on tot quedava més o menys entre els productors i jo. Té un grup de cançons molt directes i d’altres que necessiten més escoltes per treure’n el suc.

Sobta la referència que fas a la mort de Jeff Buckey que fas a 360º …

La veritat és que al llarg d’aquests anys que han transcorrit des de la seua mort n’he pensat bastant al voltant, sobretot arrel de les moltes escoltes que he fet d’aquell meravellós disc que va fer. Em va passar que al poc d’arribar a Austràlia, ell tot just començava una gira que encara es recorda allà per la forma en la què estava però, jo me’l vaig perdre perquè encara no m’havia situat. Era tot just després d’editar Grace i això em va saber greu. La seua mort és un fet que des d’aleshores he tingut intermitentment present, tot aquell talent ofegat per una favada com aquell accident tan fortuït…i bé, en una cançó com 360º, en la que una lletra transversal conta una sèrie de situacions amb el moment en el temps com a únic nexe d’unió, hi va sorgir.

A “Penseu, pensem” hi ha alguna col·laboració especial.

En la veu hi participa en Roger Mas , a qui conec de fa anys i per tant, sobretot després del viatge a Cuba del passat març, tinc una bona amistat. Amb ell es va fer tot molt ràpidament, als estudis a Barcelona, així que crec que veure’s de sobte amb aquella lletra al davant el va espantar una mica però, al capdavall ho arreglarem. Després està el Remigi Palmero a qui no cal que presente i amb el què si no he fet més coses no serà per ganes. És cert que la seua Telecaster queda en un segon pla, pel canal esquerre, perquè el protagonisme l’agafa la Stratocaster d’Arístides Abreu, què ens va fer un solo fantàstic que acaba fent sonar allò com si fos Steely Dan, si em permets la comparació.

Explica’m una mica el projecte que duus amb Cristina Blasco. Es materialitzarà en disc?

Això ha sigut una finestra que m’he obert. Em vaig adonar que tenia unes quantes cançons que tal vegada poguera posar en boca d’altres. Les lletres d’alguna manera suggerien un personatge determinat, femení, perdedor, tendre…llavors vaig completar un grup de dotze temes ja amb el desig i la intenció clara que foren cantats per una dama i em va vindre al cap la Cristina, a la què conec molts anys i pense que li va molt el personatge. Pintem colors de tango, bolero o bossanova però sobretot són les lletres les que aporten una atmosfera puntual. Tenim la intenció de gravar-ho ben prompte i editar-ho. Abans però, farem algun concert, que sempre reafirma molt la base.

He escoltat que existeix la possibilitat que us reuniu Banderas de Mayo… És cert? Per a alguna ocasió en especial

Hi ha un cert revival vuitanter a la ciutat de València, estimulat per Vicente Ribas des de la seua discogràfica i pàgina web. L’any passat celebraren un concert amb diversos grups que va ser tot un èxit d’assistència i enguany han volgut repetir. Farem una aparició de tres temes en directe, com la resta de grups, el 29 de novembre a la sala Matisse. A banda hi ha un recopilatori editat per ell de grups amb temes inèdits al que hem aportat un instrumental i per altre costat els Plastic Smile van fer una revisió de Me Siento Bien què supose que hauran de fer pública en un moment o altre. L’any vinent en fa 20 des de la edició del primer disc i potser ho celebrem d’alguna manera.

divendres 18 abril – 23:30
remigi palmero

Després d’una llarga temporada recomponent les peces del seu laberint artístic, Remigi Palmero, l’autor de l’àlbum Humitat relativa, peça fonamental del rock mediterrani, presenta nou disc i espectacle, “Sense comentaris”; amb un bon grapat de temes que el col·loquen de nou a l’avantguarda del pop d’autor més contemporani i compromés.
Així, enmig de la borrasca global que ens afecta, R. Palmero ha apostat per una gravació a veu i guitarra. I és que les cançons són allò important, les que manen i dirigeixen aquesta producció decididament austera, minimalista i profundament arrelada en el seu autor, cosa d’agrair en aquest temps tant saturat de decibels, informació i pompositats innecessàries.
A més a més, els textos han sigut treballats amb molta cura, sense allunyar-se en cap moment, però, del llenguatge planer i proper, ço és, del carrer, que sempre ha caracteritzat el músic d’Alginet.

Dijous 25 d’octubre a les 21,30 h.

Festa-sopar amb Urbàlia Rurana al Cafè l’Infern

Preu del sopar 15 €

Reseves al 647 84 00 01

plaça de l’església, 11 – Massalfassar

www.massalfassar.org

divendres 27 abril

cicle Temps de Cançó – 23:30

tapineria

en concert

Quan la dècada dels vuitanta encara no havia engegat la maquinària que propicià la pràctica extinció de música d’expressió valenciana, hi havia al país un interesantíssim moviment artístic que se’n digué rock mediterrani: Bustamante, Remigi Palmero, Cuixa una mica abans, i Pep Laguarda i Tapineria creuaven amb èxit les ensenyances musicals dels hippies i la psicodèlia amb una frescor i savoir faire que només podia ser atribuïda a la seua filiació mediterrània. Era una mena de Califòrnia centellejant sota la llum d’Altea o de Deià.

L’únic supervivent musical dels tapiners originals, Garri Campanillo, acompanyat de dos excel·lents instrumentistes —Samuel Iborra amb l’harmònica i el polifacètic Josep Vicent Tallada amb guitarres i vents diversos—, rescata ara el nom de la formació històrica per reprendre una aventura musical que parteix d’aquelles arrels i es projecta en futur amb estris molt semblants: bones cançons, guitarres delicioses i una estranya facilitat per governar el temps i fer-lo aturar-se.

En aquests moments, preparen el seu primer enregistrament que es dirà En perill d’extinció. Sobre ell giravoltarà el concert que gaudirem demà divendres 27 a l’Infern i que servirà per inaugurar la nova reforma del local.

Hi esteu convidats.

cafel’infern

plaça de l’església, 11 – Massalfassar

www.massalfassar.org

divendres 23 febrer

cicle Temps de Cançó– 23:30

òscarbriz

presenta el seu nou disc Quart Creixent

ÒSCAR BRIZ PRESENTA EL SEU NOU DISC A MASSALFASSAR

Aquest divendres el cantautor valencià Òscar Briz presentarà el seu últim treball al Café L’Infern de Massalfassar, dintre del cicle Temps de Cançó.

Quart Creixent (Ventilador Music, 2007) és el quart projecte de Briz en solitari, després de la seua tornada al País Valencià ara fa vuit anys. Abans, durant els anys vuitanta, Òscar Briz havia liderat el grup Banderas de Mayo i, més tard, havia girat per Austràlia amb el The Whitlams,

“ Quart Creixent és un disc en el que torne a proposar un canvi, per si algú s’hagués acomodat a un cert tipus de so d’Òscar Briz, el disc barreja so acústic, gravat sota la llum de la lluna en plena natura, amb molta programació electrònica. En el pla literari però, continua la reivindicació d’un ésser humà més noble, capaç de rebel·lar-se, de dir no a un tipus d’existència imposada, desarrelada del planeta on vivim i amputadora de moltes de les millors opcions que té la humanitat. Tot això, dit amb uns ritmes i una musicalitat que de segur no us han de deixar indiferent”explica el cantautor a la seva web.

Quart Creixent és un treball que barreja estils musicals molts diversos amb lletres marcadament reivindicatives allunyant-se així una mica del cànon habitual en l’àmbit de la música pop: “faig un determinat tipus de lletres i sóc conscient que la protesta no acaba d’estar ben vista a la música pop. El pop és sobretot hedonista. Ningú vol que l’emprenyen ni que li expliquen coses”, accepta Briz en una entrevista a la revista Enderrock.

Música amb consciència, doncs, però també pop de primera interpretat per un dels músics més lúcids i singulars de l’escena valenciana actual. La cita tindrà lloc el proper divendres 23 de febrer a les 23:30 des del Café l’Infern de Masssalfassar (l’Horta).

El consell de redaccció de la revista L’Aljamia i La colla de dimonis de Massalfassar us conviden a la presentació del llibre:

Estiu de 1987. Dietari. de Manel Alonso i Català, que anirà a càrrec de l’escriptor Pasqual Mas i Usó.

L’acte tindrà lloc el pròxim dijous 15 de desembre de 2005
a les 22’30 hores al café L’infern de Massalfassar
(just darrere de l’esglèsia)

“L’escriptor d’Almassora Pasqual Mas i Uso serà l’encarregat de presentar el pròxim dia 15 de desembre a les 22’30 hores, en el dinàmic i popular cafè L’Infern de Massalfassar, el llibre Estiu 1987. Dietari de l’editor i escriptor Manel Alonso i Català
Es tracta del primer dietari escrit per l’autor nascut a Puçol el 1962, (ell mateix ens confessa que en guarda d’altres al seu calaix) i com el seu mateix títol anuncia recull les vivències i pensaments d’Alonso durant aquella curta però intensa estació estival de l’any 1987, oferint-nos el retrat d’un jove poeta que cerca la seua veu i el seu espai dins del panorama literari valencià.
Estiu de 1987. Dietari ha estat publicat dins de la col·lecció Llibres de l’Aljamia, de la revista del mateix nom que edita des de fa prop de quinze anys l’Agrupació Cultural Vianants de Rafelbunyol i que dirigix Vicent Penya. En aquesta col·lecció recentment ha aparegut també el llibre Accions del pintor i poeta Manuel Bellver“.
(Publicat al Diari Parlem)

Café L’Infern – Massalfassar
dijous 3 de novembre – 22:00

Anar “a tornallom” és quan els llauradors s’ajunten per a fer feines en comú, hui al camp d’un, demà al de l’altre i així successivament.
Tornallom és el nom d’un documental que narra la lluita que a La Punta van mampendre en comú joves vinguts de la ciutat i els veïns de tota la vida, per la defensa de l’horta.

A tornallom té una duració de 48 min i deixa alguns interrogants que conviden a fer un col·loqui posterior. No té cap productora ni entitat financera que el recolze, l’edició de 1000 còpies en DVD, està autofinançant-se mitjançant la venda anticipada de bons que després es canvien pel DVD.

La Punta, breu història
La Punta, zona d’horta situada al sud de la ciutat de València, entre les poblacions de Natzaret i Pinedo. Declarada al PGOU (Pla General d’Ordenació Urbana) de l’any 1987 “Zona Agrícola d’Especial Protecció” pel seu valor patrimonial i per fer de barrera urbanística al Parc Natural de l’Albufera i el Saler.
A l’any 1993 els veïns i veïnes de La Punta s’assabenten de la ZAL (Zona d’Activitats Logístiques), un projecte d’expansió del Port que amenaça el seu territori. Comencen a reunir-se, s’organitzen creant una associació veïnal “La Unificadora” i decideixen lluitar per romandre en la seua terra i preservar la seua forma de vida.
A l’any 2000, el veïnat necessita ajuda per a defensar el territori i decideix oferir unes poques cases que havien quedat buides, al vendre-les els seus propietaris al port, a gent jove de diferents col·lectius de la ciutat, per a que hi vagen a viure. Els joves acudeixen i participen en la vida de l’horta: rehabiliten les cases, llauren camps i col·laboren en la lluita.

La Punta hui
Entre setembre de 2002 i març de 2003, es va dur a terme la major part dels desallotjaments i enderrocs de les cases de La Punta per tal d’executar la ZAL.
Al moment dels desallotjaments, les administracions competents (Port, Ajuntament, Generalitat i Ministeri de Foment), no van preveure la construcció d’un poblat per tal de reallotjar els afectats de la ZAL, i els van oferir pisos de l’IVVSA (Institut Valencià de la Vivenda), en diferents barris de València i pobles dels voltants distants entre si fins 40 Km.
Les famílies afectades no acceptaren aquesta solució de l’administració i optaren per buscar-se vivendes, en la seua major part de lloguer, a les poblacions més properes de Natzaret i Pinedo.
Mentrestant, s’havien d’anar construint les vivendes definitives (cases de “retorn”). Han passat ja 3 anys i aquestes encara no s’han adjudicat, ni s’han construït en quantitat suficient per a cobrir les necessitats reals dels afectats.
El projecte de la ZAL, preveu la construcció de 2 grups de vivendes de “retorn”. Hui, únicament està construint-se el primer grup i no en la seua totalitat: 11 vivendes no estan construint-se degut a que ho impideix una torre d’alta tensió de la companyia Iberdrola.
En quant al segon grup de vivendes, no existeix encara projecte. Això vol dir que tan sols una part dels afectats podran “retornar”, mentre que la resta hauran de continuar esperant en les seues cases provisionals de lloguer per un temps indeterminat.
Els afectats de la ZAL, tenen dret preferent a la compra de les vivendes de “retorn”, es a dir, amb els diners de la indemnització han de comprar la nova casa al preu que estableix l’administració, el qual va augmentant amb el pas del temps. En aquest moment, malgrat el Tribunal de Justipreu ha dictaminat augmentar la quantitat de la indemnització inicial, en la majoria dels casos els diners no són suficients per a comprar la nova vivenda.
Seguint la seua política, el SEPES (agent expropiador del Ministeri de Foment) ha començat a impugnar les sentències del Tribunal de Justipreu, perquè les quantitats aprovades els semblen massa elevades.
Esperem que aquest documental servesca per a mantindre la memòria de La Punta, com a denúncia de l’actitud irrespectuosa de l’administració cap a la cultura i les persones, i com a eina de discussió i mobilització.

Us esperem.

El Café L’Infern de Massalfassar obre la seua programació de tardor amb el cicle Temps de Cançó, un seguit de concerts en format acústic amb alguns dels noms que comencen a despuntar en l’àmbit, renovat i emergent, de la cançó d’autor valenciana.
Inaugurarà el cicle el trio Màrius Asensi Acústic, una formació encapçalada per aquest antic membre dels Pavesos i completada pels guitarristas Àlvar Carpi i Josep Maravilla.
Màrius Asensi és, sens cap mena de dubte, un dels cantautors valencians més originals i inclassificables. Les seues lletres, amarades d’humor àcid i tendre alhora, escapen de les restriccions temàtiques associades històricament a la cançó. I el mateix passa amb les músiques que beuen de tota mena de fonts: el blues, el jazz, els sons llatins, el swing són convocats aleatòriament als seus concerts i passats pel sedàs de la seua personalitat singular. Veniu a descobrir-la!