Presentació de la revista Caramella
26/07/2007 per FrechiPresentació de la revista de cultura popular Caramella a Vilanova i la Geltrú
A les 8 de la vesprada d’aquest divendres 27 de juliol, als jardins del recinte del Far de Vilanova, seu del Museu del Mar de Vilanova i la Geltrú , tindrà lloc la presentació del número XVII de la revista Caramella, dedicat a la cultura popular de la mar.
Hi intervindran Josep Vicent Frechina, coordinador de Caramella; Xavier Orriols, músic i col·laborador de la revista; i Josep Ayza, membre de la Plataforma Pesquera de Vilanova i col·laborador en aquest número. A més, l’escola de teatre TRACART i Paquita Roig escenificaran el romanço “Tota la vora del mar, fins a la ratlla de França” i s’hi contarà amb un acompanyament musical de luxe: Pere Tàpies que il·lustrarà la presentació amb un parell de cançons marineres.
Un país a la vora de la mar
El nostre país és un país de mar. La seua geografia no pot ser més eloqüent: va néixer abraçat a la mar; es va configurar amb la mar com a principal element articulador.
La seua allargassada façana marítima, a més de propiciar un intercanvi cultural ben fructífer amb els altres països riberencs, ha permés la construcció d’una cultura popular marinera riquíssima i certament singular.
La mar ha estat, durant segles, un rebost inesgotable que ens ha proveït d’aliment i de riquesa, però també d’un imaginari col·lectiu vast i assortit, suscitat, en bona mesura, pel que té la mar d’enigmàtica i fascinant. Ho escrivia J.V. Foix al seu Diari 1918: “De lluny tothom crida: la mar!, la mar!; però en ésser-hi davant, calla hores i hores”.
Al llarg del segle XX, però, el país ha anat girant l’esquena a la mar i, de mica en mica, la cultura popular marinera ha anat perdent pes a la nostra memòria col·lectiva. És un procés lent però sembla que irreversible: la mar i la seua cultura han passat a ser uns grans desconeguts, reduïts, en el millor dels casos a la condició d’elements pintorescos, mers figurants en el teatre de la modernitat.
Evidentment, aquest procés no ha tingut lloc per un abandonament del litoral sinó per la seua colonització: la devastadora eufòria urbanística que ha trobat en la mar un escenari de fons perfecte per optimitzar l’explotació del territori amb l’atractiu d’un paisatge, paradoxalment, malversat.
Resulta especialment significatiu, en aquest sentit, l’anhelat reencontre de la ciutat de València amb la seua mar, perpetrat després d’assolar el barri històric de pescadors i amb l’estímul extern d’unes competicions esportives caigudes del cel —de l’especulació immobiliària.
La antiga cultura marinera ha estat així parcialment bescanviada per un neofolklore de cremes solars, sangria prefabricada i motos d’aigua: cultura banalitzada de parc temàtic que, malgrat tot, continua convivint amb la genuïna —que completa el decorat.
Amb aquest número de Caramella, es vol girar “els ulls envers la mar”, com diu la balada, i aprofundir en tots els elements vius que configuren allò que hem anomenat cultura popular marinera: oficis i onomàstica, rondalles i romancer, mites i supersticions, religiositat popular i patrimoni material.
S’hi compta, per això, amb la participació de nombrosos col·laboradors que s’hi apropen des de les perspectives més diverses –des del testimoni personal a l’anàlisi etnològica. I caldria destacar, especialment, el suport rebut des del Museu de la Pesca de Palamòs, amb el seu director al front, Miquel Martí i Llambrich, qui dirigeix també la Fundació Promediterrània per a la conservació, l’estudi i la difusió del patrimoni marítim.
